Na Caputxeta Vermella i es llop calumniat

Es bosc era casa meva. Allà vivia jo i tenia cura d’ell. Procurava tenir-ho sempre net i arreglat. Un dia de sol, mentre estava recollint els fems que havien deixat uns excursionistes, vaig sentir unes passes.

D’un bot em vaig amagar darrere d’un arbre i vaig veure una nina petita que baixava pes camí i duia un cistell a sa ma.

De seguida vaig sospitar d’ella perquè anava vestida d’una forma un poc estranya, tota vermella, amb el cap tapat, com si no volgués que la reconeguessin.

Naturalment em vaig aturar per esbrinar qui era i li vaig demanar com s’anomenava, a on anava i coses per s’estil. Em va contar que duia es dinar per sa seva pradina i em va parèixer que deia la veritat. Però com que estava en es meu bosc i me pareixia una nina molt estranya, la vaig avisar de que és perillós passar pes bosc sense demanar permís i vestida d’aquella manera.

Després vaig deixar que seguís es seu camí però jo vaig decidir anar corrent a veure sa seva pradina.

Quan vaig veure aquella simpàtica velleta li vaig explicar es problema i ella va estar d’acord en que sa seva néta necessitava una lliçó.

Vàrem decidir que ella es quedaria fora de sa casa però en realitat es va amagar davall es llit. Jo em vaig vestir amb sa seva roba i em vaig ficar dins es llit.

Quan va arribar sa nina la vaig invitar a entrar dins es dormitori i ella de seguida va dir que ses meves orelles eren molt grans. Jo vaig intentar justificar sa mida de ses meves orelles però ella seguia fent comentaris desagradables sobre es meus ulls, es meu nas... i clar, vaig començar a sentir una gran antipatia per sa nina, ja que era molt poc simpàtica.

L'insult següent sí que de veres em va ferir. És cert que tinc grans problemes amb ses meves dents que són enormes, però aquella nina va fer un comentari molt dur referint-se a ells i encara que sé que hagués hagut de controlar-me millor, vaig saltar des llit i li vaig dir furiós que ses meves dents em servien per menjar-me-la millor!

Ara, siguem sincers, tothom sap que cap llop es menjaria a una nina. Però aquella loca va començar a córrer per la casa cridant i jo al darrere, intentant calmar-la fins que es va obrir d'improvís la porta i va aparèixer un guardabosc amb una destral a sa mà. Es pitjor és que jo m'havia tret ja el vestit de sa pradina, així que em vaig llançar per una finestra que havia oberta i vaig córrer molt ràpid.
M'agradaria dir que així va ser es final de tot allò, però aquella pradina mai va contar la veritat de sa història. Poc després vàren començar a dir que jo era un tipus dolent i antipàtic i tots van començar a evitar-me.


No sé res d'aquella nina amb aquella extravagant caperutxa vermella, però després d'aquell contratemps ja mai he tornat a viure en pau.